Escric això per fer un relat de la meva estada al col·legi Claver a Raimat, Lleida a la Pasqua Jove. Un relat de vivència, d’experiència, de comunitat, i sobretot de Fe. No explicaré que es fa a la Pasqua, sinó el que he viscut.
Aquests dies han representat per a mi una gran font enmig del camí, un lloc on parar-me, reflexionar i treballar el meu interior des d’una profunditat que només és pot aconseguir en un ambient de silenci i de recés com és la Pasqua Jove. He pogut reflexionar sobre molts aspectes del meu dia a dia, que és on realment es viu. He estat en comunitat amb joves de Lleida i Barcelona, amb els que he pogut compartir aquesta vivència.
Els de la Pasqua són dies molt importants per als cristians, celebrem que Crist mor i ressuscita, que torna a la vida i que la humanitat és perdonada. Celebrem que Jesús ha mort assassinat per la humanitat, que ha sigut abandonat pels seus companys i traicionat, que ni hem sabut ni hem volgut escoltar el seu missatge, però tot i això, al final guanya l’amor, i ell ens perdona tot el que li hem fet i ressuscita d’entre els morts, el seu amor és més gran que el nostre odi. El seu retorn és un missatge d’esperança, una ventada d’optimisme per a la humanitat, hi ha possibilitats de canviar, el Regne de Déu a la terra és possible.
Pot semblar que quan parlo del Regne de Déu parli d’una idea molt abstracta o d’un impossible... Doncs no és així, el Regne de Déu és molt possible, és molt fàcil, el Regne de Déu és el regne de l’amor, només s’ha de viure en l’amor. Tota mostra d’amor que fem ens apropa més al Regne. Això només és pot entendre si realment entenem el sacrifici de Jesús:
Jesús es sacrifica per la nostra salvació, la creu és el símbol de l’autèntic sacrifici, el fill de Déu mort per a salvar l’home, és l’entrega total, una mostra d’amor inigualable. Jesús no és només un “hippie” que s’aparta del món per a viure en pau, és més que això, Jesús actua, s’arrisca, és llença, confia en la humanitat.
Així Jesús ens dona una missió: canviar el món. Aquests canvi no és pot fer amb revolucions i guerra, s’ha de fer amb l’amor, i tothom ha de col·laborar. Ser cristià és això: actuar per millorar el món, el teu entorn i el teu interior, i aquesta acció s’ha de viure dia a dia, no només en un voluntariat o en la “bona acció diària” (que també és important), sinó en tota ocasió que se’t presenti. Per sort no és una tasca que haguem de fer en solitari, som una comunitat, allà on un no hi arriba un altre hi arribarà, hem de tenir confiança en els nostres amics i companys, no ho hem de fer tot. La confiança és un bé que a vegades ens costa molt donar i valorar, però que és la base de una bona relació. Com aquella frase tan utilitzada però tant bonica: “Cadascú ha d’aportar el seu gra de sorra per que junts fem una platja”.
També hem de tenir confiança en Déu (és a dir, tenir FE) ell ens acompanya en el nostre camí, està al nostre costat, ens dona ànims i ens recolza. En els moments de flaquesa ens porta en braços i en els de fortalesa ens impulsa.
Però no penseu que el missatge va destinat només a qui compleix amb els ritus cristians, doncs no per fer això ets cristià. Els ritus (misses, sagraments, etc.) ens serveixen per aclarir la nostra tasca, ens donen forces, però no són imprescindibles per ser cristià. Ser cristià és complir amb el missatge de l’amor, aquell que basa la seva vida en donar amor als demés, us asseguro que és més cristià que aquell que va a missa cada dia i no fa res. I encara que algú no sigui creient, si viu en l’amor, li asseguro que Déu està amb ell.
Abans he dit que ser cristià no és només fer un voluntariat, però no vol dir que això no sigui important: L’important és viure en l’amor el dia a dia, però tenir un moment on donar-se als altres totalment és també un gran recurs per que guanyi l’amor, a més de necessari. Aquesta entrega és l’autèntica felicitat. Vivim en una societat que ens dona molt fàcil accés als plaers momentanis, però no a la felicitat duradora, aquella que no et treu el somriure en una setmana. Aquesta felicitat només es pot aconseguir donant-se als altres, i aquesta és la meva elecció.
També he dit que ser cristià no és anar a missa, però sí que ajuda. Els recés, les misses, tots aquest moments són importants, perquè ens ajuden a descobrir quina és la nostra missió, cap a on hem d’anar, que hem de fer. Son moments de comunicació amb Jesús i amb el nostre interior, sense ells la nostra tasca es queda a mitges, com incompleta, només cultivant el nostre interior ens podem donar totalment als altres.
Així, poc a poc, anem fent camí i millorant dia a dia.
Tots estem cridats a actuar, a donar-nos per als altres, la nostra força resideix en la nostra unitat, hem de tenir confiança els uns en els altres, cadascú complint en el que pot, i junts avançarem per fer aquesta d’aquesta terra el Regne de Déu. En el fons ser cristià és com avançar cap a l’horitzó, cap a una meta molt llunyana, però cada pas que donem ens apropa una mica més, i així, poc a poc, anem fent camí per la vida.
I per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots aquells que m’han acompanyat en el camí, en especial a tots els que han estat a prop meu aquesta Setmana Santa que tan intensament he viscut gràcies a tots ells.
Pau Calabrés 5 d’Abril del 2010
|
