Dissabte vaig ser a Vic, a l'estrena del documental Cançons a la vora del Pop, una producció dels mataronins Clack Música (en parlen els seus membres Joan Salicrú i Eloi Aymerich, productor i director, respectivament, del film). Després, al concert que s'hi havia organitzat per aquest motiu amb tres dels cinc grups protagonistes: Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, El Petit de Ca l'Eril i Els Amics de les Arts. Va ser a L'Atlàntida, el recent estrenat centre d'arts escèniques de la capital d'Osona. El documental recull, a través dels testimonis i algunes cançons d'aquests grups, el fenomen relativament recent dels grups de pop que, seguint l'estela de Manel, albiren una nova generació musical en català. De característiques encara no molt precises (més pop que rock, temes quotidians i lírics, bon humor, repartit per Catalunya, etc...), una de les claus dels seu èxit és la distribució espontània per les xarxes socials d'internet.

A banda, amb el documental, assistim a una eficient i ràpida manera de fer producció cultural des de Mataró (és a dir, a la perifèria dels circuits establerts) amb elements d'alta qualitat i d'interès per a tot el país. Amb voluntat, feina per un tubo, molta sinèrgia de coneixements i recursos i destresa per moure's pel món ha estat possible fer això i, segur, molt més.

Em va agradar el documental i em va agradar el concert (jo era dels grans del públic, segur!). Les històries quasi teatralitzades d'Anna Roig, o les narracions de la quotidianitat (masculina) dels Amics de les Arts, d'una banda. De l'altra, m'impressiona que, de la senzillesa argumental i icònica del Petit de Ca l'Eril en surti, per exemple, una brutal deconstrucció de Ton pare no té nas... des de la visió de la infantesa de les degràcies dels adults. O que Déu, des de molts anys ençà, torni a la cançó catalana amb una peça panteista pensada en un camp de rostolls.