Jo vaig anar a veure aquesta pel•lícula, no ho negaré pas, pel simple motiu que està nominada a nou oscars, entre els quals destaca el de millor pel•lícula. Una peli bèl•lica? Sobre la guerra de l’Iraq? La cosa, així sense amanir, no m’atreia massa. Però vaig anar-hi i ara penso sort que ho vaig fer. Què ens hi trobem? Un esquadró (si és que se’n pot dir així) d’artificiers, és a dir, de soldats que es dediquen a ubicar i desactivar bombes, i una estructura com de sèrie, doncs el film sembla estar constituït per petits episodis, cada un dels quals és similar a la resta: bomba, desactivació, tensió (una tensió que és la llum del film), sempre amb algunes variacions, és clar. Vaja, que no ens trobarem l’estructura clàssica d’introducció i nus i desenllaç, més aviat bomba no bomba i repetició, això sí, amb una microescena final bastant pobra on sembla que ens vulguin justificar aquesta disposició narrativa o alguna altra cosa (no cal donar explicacions!) Els personatges, ben mirat, no són gaire interessants, però això no ens importa perquè la pel•lícula, si t’enganxa, t’enganxa, i és que tot plegat és menys una peli de tirs i explosions que un thriller, un thriller gairebé psicològic dels que no et permeten moure de la butaca.

Fets els comptes, a mi em sembla prudent no recomanar-la a tothom, molt menys com a pel•lícula bèl•lica de tarda de diumenge, que és el que aparenta, i potser la deixaria, bàsicament perquè és una peli que no acaba (i encara gràcies que comença), per a gent una mica entesa, però només una mica. És molt fàcil gaudir-la, però no és immediat.