De tan evident, de tan flagrant que és l’apologia que fa aquesta pel·lícula del romanticisme, resulta altament controvertit el fet de prendre una posició “moral” –deixant de banda els aspectes tècnics, els formals- pel que fa al tema que presenta; decidir si el que ens exposa ens escandalitza més que fer-nos fremir d’emoció; si ens repulsa o bé si ens desperta empatia. Perquè, de fet, prendre tal decisió –i per tant, jutjar les maneres de veure la vida que ens mostra- en aquest cas és equivalent a existimar el pensament romàntic en general. Donat que aquest –mal que la corrent artística corresponent fos jaculatòria- és quelcom –diria jo- que s’ha mantingut d’una manera més o menys constant al llarg de l’existència, que és un pol cap al qual tota persona pot tendir més o menys, i que innúmers pensadors més lúcids que jo n’han fet copiosos escrits que, a banda d’exposar, la majoria, opinions i judicis tots plausibles, no han aportat res que pugui assemblar-se a una conclusió universalment definitiva, no gosaré pas aventurar-me ara en pantans per on de segur que altres ja han navegat amb més habilior.

Sí que compartiré, tanmateix, que, a través del que ha estat la meva educació, he trobat a faltar sempre –des què vaig veure’l per primer cop al film- més professors semblants al John Keating. No és que aquest hagi esdevingut, per a mi, la mesura de tots els professors, no és que el tingui com el model amb el qual comparar-los, no: del senyor Keating em quedaria jo -després de segurament descartar altres coses- amb la passió que branda a tothora per allò que està ensenyant, aquella certesa i aquella pruïja de transmetre als seus alumnes que si dedica la seva vida a la literatura –i a ells els l’ensenya- és més perquè en ella hi veu una humanitat closa, una textura, un no sé què (¿gairebé o exactament una experiència religiosa?), que pels seus atributs més expeditius o perquè –pitjor encara- és "el que li toca de fer" (i és que, ¡quants professors, sobretot en la universitat, ensenyen amb un ensopiment, amb una falta d’entusiasme, que fa caure llàgrimes de cocodril quan hom els contempla!).

Després, és clar, hi ha l’aspecte de la transgressió en els mètodes del senyor Keating. Es poden trobar milers de versions de milers de cites que vindrien a dir que “les normes estan fetes per a saltar-les quan convé”. Doncs bé, jo només afegiré –i crec que amb això ja quedarà tot dit- que una de les escenes del cinema que em produeix més plaer de veure –un plaer gairebé sensual- és en aquest film quan els alumnes estripen les primeres pàgines dels seus llibres de poesia. És clar que la poesia -i la religió i més si ho voleu- pot teoritzar-se, però, professors, si us plau, hi ha uns extrems als que no convé ni cal arribar!