Imagineu-vos l’escena: Les portes de la gran biblioteca d’Alexandria cedeixen per força mentre els savis recullen llibres i, els que poden, fugen a corre-cuita mentre la resta són assassinats violentament per una turba incendiària... formada per impietosos soldats romans sota les ordres de l’emperador Aureli l’any 273 dC! Com canvia la pel·lícula d’Àgora, eh? Ara resulta que els grans enemics de la filosofia no són un turba de fanàtics cristians sinó l’Imperi Romà. Això és el que ens explica la wikipedia posant en evidència la lectura, si més no tendenciosa, de la història que fa la pel·lícula de l’Alejandro Amenábar.
Què hi trobem al darrera d’aquesta pel·lícula? Una metàfora històrica per parlar del moment actual, és a dir, presentar una visió crítica de l’actualitat disfressada de caiguda de l’Imperi Romà. Aquest és un recurs que ja s’ha fet servir en altres pel·lícules com “El Bosque” o “El reino de los cielos”, que parlaven de la doctrina neocon de l’època Bush des de les pors d’un grup de vilatans o des de les croades respectivament.
Quins són els temes actuals que la pel·lícula d’Àgora traspassa a una altra època? Doncs els mateixos temes polèmics de sempre: presentar el fet religiós, i especialment el monoteïsme, vinculat a la violència; l’obscurantisme de la fe enfrontada a la lluminositat de la criticitat racional atea; denúncia de la intromisió de la religió en la política i viceversa; i, finalment, la submissió de la dona per part de l’església patriarcal representada en la dubtosa figura neo-crística de la filòsofa Hipàtia. Juntant aquests elements i situant-los en la caiguda de l’Imperi Romà, Alejandro Amenàbar s’assegura la polèmica i, sobretot, un èxit de taquilles a l’estil d’altres obres “cocktail” com el “Codi da Vinci” però, a diferència d’aquesta darrera, hi trobem el retorn del ranci, vell i conegut discurs ideològic anti-religiós de la il·lustració voltaireniana: a més Déu o Déus, menys humanitat.
“Àgora” és l’intent de reduir el fet religiós a l’ambit privat, treure’l d’una àgora pública actual que, semblantment a la època històrica de la pel·lícula, pateix la crisi de les institucions polítiques i religioses; però el seu director s’oblida que, des de ja fa temps, també la raó il·lustrada està en crisi i la seva apàtica Hipàtia no aporta res en aquest debat. |
