Abans, per fer una pel•lícula de guerra una mica espectacular calia disposar de la col•laboració de l’exercit, evidentment. Ells et deixaven que ensenyessis l'armament, però no els podies fer quedar malament. Ara pots anar a la botiga d'efectes especials de la cantonada i contractar l'exèrcit més fantàstic que vulguis i a més no et preguntaran per quin bàndol lluitaran. Tampoc cal buscar planetes llunyans, els que tenim a prop poden tenir alguna lluna perfectament habitable. Per la banda dels altres també podem anar a la botiga a comprar dracs i altres éssers fantàstics.

Ara no estem a l’època de la supertecnologia, estem a l'època de les comunicacions. Transportar mercaderies encara és complicat, transportar energia és car, però no ens costa absolutament res transportar coneixement, només ens cal un receptor capaç d'emmagatzemar-lo. Aquest coneixement ens permet que qualsevol cosa que passi al món ens afecti.

Dos móns, un artificial i l'altre arrelat a la natura, tots dos guerrers, amb una sola diferència; uns estan a casa i els altres són de fora. Un director de cine americà amb un guió que inclou una precolonització, no tenia cap necessitat de posar subtítols quan els personatges parlaven el seu idioma, simplement els hagués pogut fer parlar en anglès, que ja el sabien. Aquest respecta inclòs l'idioma i ens fa pensar. Tot i ser la pel•lícula més comercial i rendible de la temporada, ens pot fer pensar que en aquest moment només tenim un lloc per cuidar i es el planeta terra.