Realment avui ser un freak és un repte. Durant un temps, no gaire llunyà, era la il·lusió de molts joves. Ser alternatiu, diferent. Actualment, els joves i alguns ja no tant, continuen desitjant arribar a aquest horitzó. Però ja no està tant de moda i esdevé un repte personal. Una fita que requereix coherència i que esdevé exigència. La temptació sempre es deixar-se emportar per la corrent, per les tendències socials que donen seguretat i benestar, ja que afavoreixen una certa acceptació i benestar social.
Una forma de ser contracultural o freak es declarar-se cristià. Defensar, viure i propagar el missatge de Jesús, creure que el Regne del seu Pare està ja entre nosaltres i que podem col·laborar en la seva construcció fins a la seva vinguda definitiva. Apostar per l’Església, per tots els seus membres i dimensions, per la comunió i saber-la estimar com a mare i ser corresponsable. Participar de les seves festes, sagraments, de la visió que ens aporta de la persona, de les virtuts que ens proposa assolir –perdó, reconciliació, honestedat, humilitat-, pregar. No és gens fàcil. El cristianisme ja no està “de moda”, més aviat es considera superat, passat. Com a d’altres èpoques com la Il·lustració, el positivisme... això no ens hauria d’espantar. Més aviat, motivar-nos per demanar-vos per la seva especificitat, per allò que ens fa definir-nos i apostar per el cristianisme, allò que ens hauria d’identificar. En un ambient que ha assimilat moltes aportacions del cristianisme però les ha instrumentalitzat i quasi ridiculitzat. Per exemple, ja no parlem de virtuts cristianes, però sí de valors. Tothom en parla. Què és un valor. Preguntem-nos per la dimensió econòmica del terme: pel valor o preu d’una cosa. Què pot aportat de contracultural, de freak, el cristianisme a la nostra societat? Com interpel·la avui el cristianisme? Què diferencia un bon cristià d’una bona persona?
Mirem els nostres orígens, la nostra història. Jesús va ser un dels freaks de la seva època. Tampoc podem dir que va tenir molt èxit. Va morir a la creu. Amb tot el que comporta. I el van seguir en aquest final, segons la tradició, tots els seus deixebles. Potser forma part d’aquesta contraculturalitat i d’aquesta especificitat aquesta mateixa creu que ha d’afectar a les nostres vides. El món comptava amb la saviesa de Déu, però malgrat aquella saviesa no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. (1Cor 1, 21-24). Hem de ser capaços d’assumir i acceptar aquesta creu –la seva saviesa.- que ens portarà a la resurrecció i a la Vida enmig dels grecs i dels jueus dels nostres dies.
|
