Quan parlem d’immigració i crisi sembla que la crisi sigui una conseqüència de la immigració i de vegades hi ha sectors de la població que així ho creuen. M’agradaria desmuntar totalment aquesta teoria en la que s’utilitza els immigrants com a boc expiatori dels mals econòmics i socials que la nostra societat està patint actualment. Cal dir que és aquesta població migrada la que farà que la crisi demogràfica que pot patir el nostre país d’aquí uns anys s’atenuï gràcies a la població jove que està portant la immigració.

Tots nosaltres estem patint la crisi d’una o altra manera: tancament d’empreses, acomiadaments indiscriminats, explotació, salaris més baixos i l’ansietat que tot això provoca en nosaltres. La població migrada no escapa de tot això, però a més te una problemàtica afegida que sovint els fa molt més vulnerables: la manca d’una xarxa social estable, una situació administrativa irregular (“sense papers”), el baix coneixement de l’idioma, el dol migratori, el shock cultural, etc. Aquesta vulnerabilitat es pot veure reflectida en diferents realitats.

 

Personalment, al lloc on treballo, veiem com la crisi ha agreujat aquestes situacions: persones sense feina a punt de perdre el permís de residència (el qual es tota una odissea aconseguir a causa d’una llei d’estrangeria discriminatòria), persones que no poden pagar el lloguer i que de sobte es veuen al carrer, sense res per menjar...
També m’agradaria ressaltar el gran esperit de superació que aquestes persones amb les que treballem ens mostren cada dia. La gran majoria, tot i la seva difícil situació, ténen moltes ganes d’aprendre: l’idioma, una formació laboral...quantes vegades hauré escoltat: vull formar-me!!

Per finalitzar m’agradaria fer una crida a la voluntat de conèixer  l’altre, persones que l’únic que volen és viure una vida digna, la qual enarboren tant els drets humans. Un coneixement que sorgeixi del “tu a tu” i no únicament del que diuen els mitjans de comunicació, que tantes vegades n’ofereixen una visió incomplerta.

 

Deixo aquí un passatge de la obra de Shakespeare “El mercader de Venècia” que ens pot ajudar a reflexionar: "...¿I que no té ulls un jueu? ¿Que no té mans, ni membres, ni proporcions, ni sentits, ni afectes, ni passions? ¿No menja la mateixa teca? ¿No és ferit amb les mateixes armes? ¿No està subjecte a les mateixes malalties, curat pels mateixos mitjans i escalfat i refredat pels mateixos estiu i hivern que qualsevol cristià̀? Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, ¿no ens posem a riure? Si ens emmetzineu, ¿no ens morim?..."