És el títol d'una cançó de Bob Dylan que fa referència a una mítica carretera de 2.300 quilòmetres que atravessa els Estats Units de Nord a Sud, des de Wyoming a Minessota. És el paradigma de la típica carretera "in the middle of no-where" que surt a tantes pel·lícules americanes.

Coneixeu la síndrome de la recta eterna? Aquella sensació aguda que no hi ha res de nou sota el sol? Aquella eterna repetició del mateix? Aquell persistent tedi de viure? A la vida, de cop, s'acaben les corbes, els túnels, les pujades i els descensos vertiginosos. L'època de les grans opcions vitals passa de llarg, el temps de les apostes radicals es refreda, la passió, el vertigen, els nusos a l'estómac, els calfreds i els canvis sobtats de rumb..., encara que sembli mentida, queden enrere. El poder avançar i recular, el provar coses noves, el tornar a començar de nou, la vida lleugera i eternament reversible... tot acaba formant part del passat.

I al davant es veu només una recta... eterna... infinita... que es perd en un horitzó gris i fatalment monòton. De cop et dius, però que faig jo aquí? No em veig amb cor de seguir... I t'asseus, entre afligit i abatut, amb la mirada perduda cap endavant i sense gosar mirar cap enrere.

Busques desesperadament una sortida, un carreró alternatiu ... Sovint, t'envaeix un desig violent de sortir de la carretera i aventurar-te fora de pista, camp a través, sense rumb fix, aixecant pols, molta pols... a veure què passa. Però t'adones que que no és més que una fugida endavant desesperada que, siguem sincers, no porta enlloc. I tornes, resignat, a l'asfalt de sempre, al pilot automàtic, a anar trampejant quilòmetres mentre es pugui.

Superar aquest miratge, és la clau de la supervivència. Perquè la síndrome de la recta eterna és un miratge: no és cert que sigui tot igual, la carretera és molt llarga, molt més del que sembla, i està plena de sorpreses... La vista no va més enllà de l'horitzó. Sabeu quants quilòmetres albira una persona en línia recta, suposant una planície perfecta? Uns 20 quilòmetres. Només. I la carretera en fa 2.300! Imagineu el que queda encara per descobrir, per experimentar... Més enllà de la meva vista i del meu desànim, més enllà del miratge, hi ha encara molts quilòmetres per recórrer i molta carretera per descobrir.
 

Superat el miratge, et sorprens a tu mateix de les capacitats de percepció que estaven adormides a causa de les corbes i els canvis de rasant de la vida. I comences a apurar els quilòmetres, sense pressa, amb una fruició nova, verge, per estrenar... I treus el braç per la finestra onejant-lo al vent. I agafes gent que fa autostop i comparteixes les seves històries durant un tram del trajecte. I t'atures per donar un cop de mà a algú que té el cotxe espatllat a la cuneta, i te n'alegres quan es posa de nou en marxa, com si fos el teu propi cotxe. I fas parada i fonda en hostals que obren les 24 hores del dia. I canvies l'oli cada "x" quilòmetres i notes com el cotxe respira com si fos nou i transpira com si fos jove, encara que cada cop hagis de fer el canvi més sovint. I el cotxe i la carretera i la vida s'omplen de gent i de noms, impossibles de retenir. I aprens a baixar la velocitat quan el cotxe t'ho demana i aprens a relativitzar si arribes avui o demà o potser mai. Perquè tot i cada minut és apassionant al volant, fent quilòmetres a la recta eterna de la Highway 61.